Vés al contingut

Visita-la i estima-la

Bajarí, una ruta per la Barcelona gitana

Estàs a:

Skip main gallery

    Gitana i popular

    La cultura gitana també ha deixat a Barcelona alguns noms il·lustres. Un d’ells és el de la bailaora i cantaora Carmen Amaya, una gitana menuda i prodigiosa nascuda a principis del segle XX en una barraca del Somorrostro, el pobríssim barri de xaboles que es va aixecar sobre la sorra de la platja a les acaballes del segle XIX i que va durar gairebé cent anys. Amaya va exportar el seu art arreu del món, des de Llatinoamèrica fins als Estats Units, on va actuar per a les majors de Hollywood i, també, per al mateix president nord-americà Franklin D. Roosevelt en una actuació privada a la Casa Blanca. Barcelona es va rendir als peus d’Amaya, com ho va fer la resta del món: al passeig Marítim de la Barceloneta una font de pedra la recorda amb orgull.

    Barcelona té molt poder

    A mitjan anys quaranta del segle XX, en un temps de postguerra en què calia omplir d’alegria les ànimes en pena d’una ciutat desfeta, la comunitat gitana de Barcelona va crear un estil musical propi: la rumba catalana. Peret i el Pescaílla són dos dels grans músics que es disputen la seva paternitat, i amb ells els seus barris d’origen, el Raval i Gràcia.

    Al Raval hi ha un dels carrers més emblemàtics de la ruta bajarí, el diminut carrer de la Cera, allà on va néixer Peret, conegut també com «el rei de la rumba» i gran amant de la seva ciutat. No en va, va dedicar a Barcelona una autèntica oda en forma de rumba amb motiu dels Jocs Olímpics del 1992: la Gitana hechicera, que resa: “Si estàs avorrit, Fonts de Montjuïc, i per estar al cel, vine al Paral·lel, la que vol xicot, Mercat del Ninot, i per viure en pau, a la Ciutat Comtal. Ella tiene poder, Barcelona es poderosa, Barcelona tiene poder”.

    I a Gràcia, al voltant de la plaça del Raspall, el Pescaílla i la seva nissaga reclamaven haver inventat el ventilador, una particular manera de tocar la guitarra que combina corda i percussió i que és la base de la rumba catalana que es va popularitzar amb força fins ben entrats els anys seixanta.

    Si Peret i el Pescaílla són els representants més populars dels orígens de la rumba catalana, Gato Pérez en va ser el gran redescobridor als anys setanta. Argentí d’origen i català d’adopció, el Gato va reinventar la rumba, herència dels gitanos catalans. Ell va reivindicar un gènere que molts havien menystingut i li va atorgar la fama que mereix. I la ciutat li estarà eternament agraïda: a la plaça del Poble Romaní, al cor de Gràcia, una placa recorda el Gato i el seu esperit rumber.

    Rumbers i flamencs

    Però la Bajarí està farcida d’altres temples anònims, populars i immensament gitanos, com el barri d’Hostafrancs, a tocar de Sants. Aquest és un altre dels territoris que també es reivindica com a bressol de la rumba catalana, i guarda el mèrit d’haver popularitzat el gènere als anys noranta amb Los Manolos, grup nascut al voltat de la plaça d’Herenni.

    A més, i per sort dels barcelonins, a la ciutat perviuen encara tablaos flamencs i bandes rumberes on l’ànima gitana, àcrata i tradicional a parts iguals, flueix al ritme de la guitarra i dels zapateaos