meet.barcelona
Visit and love it
Hort del Cànem
Download date: 10/04/2024
-
Cultural heritage
THE ORIGINS OF THE LAGOON
Until the end of the 18th century, the area currently occupied by Poblenou had been an exclusively agrarian area, with the rural houses of livestock farmers. The seafront, from Ciutadella to Sant Martí de Provençals, was municipal property, a marshy area used as pasture. The land's particular characteristics and vegetation inspired place names such as La Granota [the frog], El Joncar [the reed bed] and La Llacuna [the lagoon].
This place used to be a lagoon, where the accumulated water was not stagnant, but was fed by the Rec Comtal irrigation channel, and it is thought that hemp was already being cultivated in the 18th century. In the surrounding area was a reed bed , a rich hunting ground which, on occasions, had also become a hotbed of disease. Attempts at sanitisation aimed to prevent epidemics, but were also carried out due to the need to reclaim land for construction.
Tableland and the first rural houses
In 1716, the nobleman and military engineer Joris Prosper Van Verboom designed a drainage ditch to dry out the lagoon, a project which brought irrigation to the area and favoured the drying out of marshy areas. As a reminder of that ditch, there is Carrer de la Llacuna, which could be a reference to the path followed by the old water channel.
Slowly and progressively over the years, the farmers of Sant Martí, sometimes legally, but often without permission (as shown by an abundance of maps included in various lawsuits with the City of Barcelona), built farmhouses in this location, also known as “Les herbes de llevant” [Eastern grasslands] because livestock pastured there.
Masia farmhouses versus industry
The families of workers occupied more or less large plots of land, drained the stagnant waters into the sea via ditches, planted wheat and vegetables and built masia farmhouses, such as Can Canals, Taulat d’en Llimona and Mas de n’Allo. The crops were very dense and, due to their quality, the aubergines, broccoli, tomatoes and cabbages of Sant Martí de Provençals were renowned all over the country.
And what was left of the lagoon? In the early 19th century, the lagoon was delimited by the streets of Pere IV, Almogàvers and Llacuna, with a very different aspect once the factories arrived. The exclusively agricultural life that had been lived there until the start of the 18th century gave way, decisively and firmly, to industrialisation, which changed the landscape of the future neighbourhood of Poblenou forever.
THE FIRST INDUSTRIES
Poblenou was also the original home of Barcelona's cotton manufacturing industry, an activity that started around 1730. From very early on, the sandpits and fields of the coastal area of Sant Martí de Provençals were used for bleaching fabrics in what were known as “prats d'indianes” [chintz fields]. Chintz referred to cotton fabrics printed on one side and they were called “indianes” because they imitated the oriental textiles, especially those from India.
Throughout the 18th and 19th centuries, manufacturing activities that found no room in Barcelona were set up in Sant Martí de Provençals. Poblenou was an area rich in irrigation crops, and well-known for its wetlands, which made it an ideal place for constructing water-intensive businesses. The chintz factories had taken a step forward in terms of organising work into phases, something that made it possible to multiply their production and differentiate them from craft workshops. One of the phases required the cloth to be bleached, and this required a large space and a lot of water. The proximity of the city and the breadth of the land made Poblenou an ideal place for spreading out the dyed cloth while fields were fed water via small channels.
The origins of the Canals family's chintz factory
One of Sant Martí's first bleaching fields belonged to the chintz factory owned by Antoni Serra and Esteve Canals, and there is enough evidence to affirm that it was one of the first in Spain, at least the first successful one. The origin of the company's chintz field dates back to 1737. It was then that some of the properties made an irrigation request for the bleaching field to the town of Sant Martí de Provençals, something that would favour the production of their chintz cloth, tapestries, handkerchiefs and other printed fabrics. The purity of the area's water was an essential element for the activity, and one year later, permission was sought for constructing a building at La Granota to be used as a textile mill in the field.
Change of family
On the death of Esteve Canals, in 1756, his family took over the entire business, and one of his heirs, Joan Pau Canals, obtained the water needed to bleach the pieces of chintz from the Quartermaster General of the Principality of Catalonia. From the 19th century, the Canals family started to lease and sell off its land, until its lineage finally disappeared.
FROM FACTORY TO PRISON
At that time, most industry had gradually moved to the future neighbourhood of Poblenou, named “New Town” or “tableland” by the decade between 1840 and 1850. Up to the start of the 20th century, all kinds of factories, big and small, were gradually opened there: textiles, metals, wine, soap and candles, gas, etc. The proletariat became part of the life of the southern part of Sant Martí, living in humble housing near their place of work. The city was now absolutely saturated.
And it was in this context, in 1882, that the “Godó Germans, Milà i Cia, Filatura de Jute” factory was opened, at the junction of Carrer d’Enna, now Ramon Turró, and Carrer de la Llacuna, and the industrial complex known as El Cànem was created. The factory's activity was related to jute fabrics and it eventually employed 2,000 people, mostly women, who worked under very hard conditions.
Under constant reconversion
The history of the factory was marked by some of the most notorious events in contemporary history. For example, it witnessed the Tragic Week revolts in 1909, a time when the Godó family leased a plot of land to the Guàrdia Civil police force to build a barracks.
But all in all, the most relevant event was the impact of the Spanish Civil War and the repression of the Franco regime. During the war, the company was collectivised as the “Societat Obrera Filadora de Jute” [Jute Spinners Workers’ Company], but the attacks damaged most of it. With the entrance of the insurrectionist troops, Carlos Godó recovered the factory and leased it to the Franco government. From 1939 to 1942, the old El Cànem installations in Poblenou were converted into the “Pueblo Nuevo Provisional Prison”, with the aim of alleviating the overcrowding in La Model prison.
The location was ideal, because it was situated half-way between La Model and Camp e la Bota, used to execute people by firing squad. Political prisoners were locked up there awaiting court martial, along with officials who would be detained for periods of 15 or 30 days (known as “common prisoners”). Some sources claim that there were up to 10,000 prisoners there, kept in deplorable conditions: each prisoner had a 30 centimetre-wide space to sleep in, the air was unbreathable and attacks by prison staff were brutal. From the building, they could hear the firing squads working at Camp de la Bota.
FROM LA VANGUARDIA PRINTING PRESS TO VEGETABLE GARDEN
In 1942, the prisoners were transferred to La Model and the prison was closed. In 1967, the Godó family sold the factory to the State and the building was demolished. By contrast, in 1968, the workshops and rotary press of the La Vanguardia newspaper, which had previously been located in the building on Carrer Pelai, were installed in the new El Cànem, located opposite the old factory to maintain industrial activity. The inclusion of colour in the rotogravure pages made it necessary to use large new machinery, and El Cànem was adapted to house the new workshops.
These new workshops were inaugurated in November 1968, in the presence of the Franco-regime ministers Manuel Fraga and Laureano López Rodó. This led to a significant growth in circulation (reaching the figure of 217,520 papers a day) and staff (by 1971, there were 1,244 employees, 274 of whom worked in Poblenou). In 1989, new alterations had to be made, and the inauguration was attended by Mayor Pasqual Maragall and the Spanish Minister Narcís Serra, but the end of the rotary press was drawing near. With the advent of the 22@ urban development, the company relocated and the installations were demolished in 2008.
The present, preservation of the heritage
Poblenou, a neighbourhood full of historical memory, of great heritage value, in spite of the large-scale transformations it has been subjected to, remains a place full of tangible and intangible memories. But this depository of memories does not come free, it has required the combined efforts of many people. It is thanks, in part, to the social action of local residents, the expertise and the organisations that have made it possible to conserve the neighbourhood's heritage and historical memory. This desire to preserve the tangible and intangible past still has a long way to go.
Conserving the area of Hort del Cànem is not only the preservation of an area for local residents, but also a perfect way to disseminate the history of the place under the guidance of people who love the neighbourhood. As if it were a natural process, in which the people who witnessed the neighbourhood's transformation, how it lost its industry, as well as the remodelling of the entire area, are now looking after it.
:
Location and contact
Location and contact
Hort del Cànem
- Address:
- Carrer de la Llacuna, 31
- Districte:
- Sant Martí
- Neighborhood:
- el Poblenou
- City:
- Barcelona
Timetable and prices
Observacions
ELS ORÍGENS DE LA LLACUNA
La zona que ocupa actualment el Poblenou havia estat fins al segle XVIII, un espai exclusivament agrari amb cases rurals dedicades al bestiar. La façana marítima, des de la Ciutadella fins a Sant Martí de Provençals, era propietat municipal, un espai pantanós utilitzat com a zona de pastures. Aquests trets del terreny i la seva vegetació particular van propiciar topònims com la Granota, el Joncar i la Llacuna.
L’espai on som havia estat una llacuna on l’aigua acumulada no era estancada, sinó que es nodria del Rec Comtal, i es creu que ja s’hi conreava cànem al segle XVIII. Al voltant hi havia un joncar ric de caça que, alguna vegada, havia esdevingut un focus de febres i malalties. Els intents de sanejament volien evitar epidèmies, però també obeïen a la necessitat de guanyar terrenys per a la construcció.
Taulats i les primeres masies
L’any 1716, el noble i enginyer militar Joris Prosper Van Verboom va planificar una sèquia per assecar la llacuna, un projecte amb el qual va portar el regadiu al territori i va afavorir el dessecament de les zones pantanoses. Com a record d’aquella sèquia hi ha el carrer de la Llacuna, que podria fer referència al camí que seguia l’antic ramal d’aigua.
Durant anys i de manera lenta i progressiva, els pagesos de Sant Martí, de vegades de manera legal, però sovint sense permís (com ho demostra l'abundant cartografia que recull diversos plets amb la ciutat de Barcelona), van aixecar masies en aquest l’indret, també conegut com «les herbes de llevant» perquè hi pasturava el bestiar.
Masies enfront d’indústries
Famílies de persones treballadores van ocupar parcel·les més o menys grans, les van sanejar drenant cap al mar les aigües estancades mitjançant sèquies, hi van plantar blat i hortalisses i hi van fer masies com les de Can Canals, el Taulat d’en Llimona i el mas de n’Alió. Els cultius eren molt densos i, per la seva qualitat, les albergínies, els bròquils, els tomàquets i les cols de Sant Martí de Provençals van assolir renom arreu del país.
I de la Llacuna, què en va quedar? Entrat el segle XIX, la llacuna es va anar configurant entre els carrers Pere IV, Almogàvers i Llacuna amb un aspecte prou diferent en arribar les fàbriques. La vida exclusivament agrària que hi havia tingut lloc fins a principis del segle XVIII va donar pas, amb decisió i fermesa, a la industrialització, que va canviar el paisatge del futur barri del Poblenou per sempre.
LES PRIMERES INDÚSTRIES
El Poblenou també va destacar per tenir els orígens en la manufactura cotonera barcelonina, activitat que va començar pels volts del 1730. Des de molt aviat es van utilitzar els seus sorrals i els prats del sector litoral de Sant Martí de Provençals per al blanqueig de teixits en els anomenats “prats d'indianes”. Les “indianes” eren teles de cotó estampades per una sola cara i rebien aquest nom perquè imitaven la fabricació que es feia, en especial, a l’Índia.
Al llarg dels segles XVIII i XIX, a Sant Martí de Provençals van començar les activitats fabrils que la ciutat no podia encabir. El Poblenou era una zona rica en regadiu i coneguda pels seus aiguamolls, cosa que en feia un lloc propici per a la construcció de negocis vinculats a l’aigua. Les fàbriques d’indianes havien fet un pas endavant pel que fa a l’organització del treball per fases, cosa que els va permetre multiplicar la producció i les va distingir dels tallers artesanals. Una de les fases requeria blanquejar les teles, i per a això calia un gran espai i molta aigua. La proximitat a la ciutat i l’amplitud dels terrenys van fer del Poblenou l’espai idoni on estendre les teles tenyides mentre els prats es regaven per petits canals.
Els orígens de la fàbrica d’indianes de la família Canals
Un dels primers prats de blanqueig de Sant Martí fou el de la fàbrica d'indianes d'Antoni Serra i Esteve Canals, de la qual hi ha prou elements per afirmar que va ser, si no una de les primeres de l'Estat espanyol, almenys la primera que va reeixir. Els precedents del prat d'indianes de l'empresa són de l'any 1737. Va ser aleshores quan alguna de les propietats va fer una petició de regatge del prat de blanqueig al poble de Sant Martí de Provençals, cosa que afavoriria la producció de la seva fàbrica d'indianes, tapisseries, mocadors i altres teixits estampats. La puresa de l'aigua de la zona era un element essencial per a l'activitat, i un any més tard es va demanar permís per construir a la Granota un edifici que servís com a molí draper al prat.
Canvi de família
Amb la mort d'Esteve Canals, l'any 1756 la seva família va adquirir tot el negoci, i un dels hereus, en Joan Pau Canals, va obtenir de l'intendent general del Principat de Catalunya l’aigua necessària per blanquejar les peces d'indianes. A partir del segle XIX, la família Canals va anar cedint i venent els terrenys fins a fer desaparèixer el rastre de la nissaga.
DE FÀBRICA A PRESÓ
Just en aquell moment, bona part de la indústria s’havia anat traslladant al futur barri del Poblenou, batejat com a “Pueblo Nuevo” o “Taulat” cap a la dècada de 1840-1850. A poc a poc, i fins a principis del segle XX, s’hi van instal·lar fàbriques de tota mena, tant grans com petites: de tèxtils, de metalls, de vins, de sabó i espelmes, de gas, etc. El proletariat va acabar de configurar la vida de la part sud de Sant Martí, vivint en habitatges humils i al costat del lloc de treball. La ciutat ja estava molt saturada.
I és en aquest context que, l'any 1882, es va establir aquí la fàbrica “Godó Germans, Milà i Cia, Filatura de Jute”, amb adreça a la cruïlla dels carrers d'Enna —avui Ramon Turró— i de la Llacuna, i va configurar el complex industrial conegut com El Cànem. L'activitat de la fàbrica estava relacionada amb els teixits de jute i va arribar a donar feina a 2.000 persones, la majoria dones, que treballaven en unes condicions molt dures.
En reconversió constant
El recorregut històric de la fàbrica ha estat marcat per alguns dels fets més notoris de la història contemporània. Per exemple, va ser testimoni de les revoltes de la Setmana Tràgica del 1909, un moment en el qual la família Godó va cedir un dels solars a la Guàrdia Civil per fer-hi una caserna.
Però, de tots plegats, el més rellevant fou l’impacte que va comportar l’esclat de la guerra i la repressió franquista. Durant el conflicte bèl·lic l’empresa va ser col·lectivitzada com a “Societat Obrera Filadora de Jute”, però els atacs en van malmetre bona part. Amb l’entrada de les tropes insurrectes, Carlos Godó va recuperar la fàbrica i la va cedir al govern franquista. Les velles instal·lacions d'El Cànem del Poblenou es van convertir, del 1939 al 1942, en la “Cárcel Provisional del Pueblo Nuevo”, que pretenia alleujar la massificació de la presó Model.
L’emplaçament era idoni perquè estava situat a mig camí entre La Model i el Camp de la Bota, un espai d'afusellament. S’hi van tancar presos polítics a l’espera de consell de guerra, i també governatius que complien un arrest de 15 o 30 dies (els anomenats “presos comuns”). Algunes fonts proposen que hi va arribar a haver uns 10.000 presos en unes condicions deplorables: cada pres tenia trenta centímetres d'amplada per dormir, l'aire era irrespirable i les agressions, per part del personal penitenciari, eren brutals. D'altra banda, des de la nau es podien sentir els trets de les execucions del Camp de la Bota.
D’IMPRESSORA DE LA VANGUARDIA A HORT
L’any 1942 els presos van ser traslladats a La Model i la presó va tancar. D'altra banda, el 1967 els Godó van vendre la fàbrica a l'Estat i l'edifici va ser enderrocat. En canvi, al nou Cànem, situat al davant per mantenir l’activitat industrial, s'hi van instal·lar, el 1968, els tallers i la rotativa del diari La Vanguardia, que fins aleshores havien estat situades a l'edifici del carrer de Pelai. La incorporació del color a les pàgines de rotogravat feia necessària una nova maquinària de grans dimensions, i es va habilitar El Cànem per encabir-hi els nous tallers.
El novembre de 1968, i amb la presència dels ministres franquistes Manuel Fraga i Laureano López Rodó, s’hi van inaugurar els nous tallers. Això va provocar un creixement significatiu tant de la tirada (va arribar als 217.520 exemplars diaris) com de personal (el 1971 la plantilla era de 1.244 persones, de les quals 274 treballaven al Poblenou). L’any 1989 s’hi van haver de fer noves reformes, a la inauguració de les quals van assistir tant l’alcalde Pasqual Maragall com el ministre Narcís Serra, però el final de la rotativa era a prop. Amb la urbanització del 22@ l’empresa es va deslocalitzar i traslladar, i l’any 2008 es van enderrocar les instal·lacions.
El present, preservació del patrimoni
El Poblenou, un barri ple de memòria històrica, de gran valor patrimonial, tot i les grans transformacions de les quals ha estat objecte, es manté com un espai ple de records materials i immaterials. Però aquest dipòsit de records no ha estat gratuït, han estat necessaris els esforços de moltes persones. És gràcies, en part, a l'acció social de veïns i veïnes, l’expertesa i les entitats que han fet que el patrimoni i la memòria històrica del barri s'hagin conservat. Aquest desig de preservar el passat material i immaterial encara té camp per córrer.
Conservar l'espai de l'Hort del Cànem és, a més de preservar un espai dels veïns i veïnes, també una fórmula perfecta per difondre la història del lloc sota el guiatge de gent que s'estima el barri. Com si es tractés d'un procés natural, en què la mateixa gent que va veure com el barri es transformava, com perdia les seves indústries i eren testimonis de la remodelació de tot l'espai, ara se'n cuiden.
Discover other related points of interest
-
Can Felipa
Plaça de Josep Maria Huertas Claveria 1
-
Cementiri del Poblenou
Avinguda d'Icària 204
-
Ca l’Aranyó (UPF)
C Roc Boronat 150